Vuit ONGD federades van ser presents a Belém: CIEMEN, Entrepobles, Farmacèutics Mundi, Fundació Ajuda en Acció, IGMAN – Acció Solidària, Intermón, Justícia i Pau i Setem. A banda d’això, la Federació com a tal hi va enviar dos representants.

Les dades bàsiques d’aquesta trobada a Belém do Pará entre el 27 de gener i l’1 de febrer són: 133.000 participants de 142 països, 5.800 organitzacions inscrites;  72% de les quals d’Amèrica del Sud –bona part brasileres–, 8,5% d’Àfrica i 8,5% d’Europa; 11 eixos temàtics que es van traduir en 2.310 activitats autogestionades, i més de 20 assemblees temàtiques.

Com a representants de la Federació vam prioritzar dos tipus d’espais: els d’altres coordinadores d’ONGD, per ampliar la mirada i conèixer altres models, i aquells on es tractaren temes d’actuació prioritària de les ONGD federades com ara educació, gènere, sobirania alimentària, recursos naturals i energètics o enfocament de drets.

Així, vam assistir a les reunions del Fòrum de les plataformes d’ONGD format per les coordinadores del Brasil (ABONG), Xile (ACCIÓN), el Senegal (CONGAD), França (Coordination Sud) i l’Índia (VANI). Igualment ens vam interessar per DhESCA, –plataforma que aplega més de 30 entitats brasileres de defensa dels drets humans– i concretament pels seus treballs sobre el dret humà a l’habitatge i la terra urbana, i el dret humà al medi ambient. Una altra xarxa que ens va mostrar vies d’acció interessants va ser el Fòrum Brasiler d’Economia Solidària, que aplega organitzacions dedicades a l’economia solidària, entitats d’assessoria i foment d’aquesta, i gestors públics que executen polítiques d’economia solidària. Vam conèixer l’experiència del Banco Palmas, una comunitat ‘favelada’ de la ciutat de Fortaleza que compta amb una moneda social que serveix per comprar a la comunitat, i és la base d’un programa de microcrèdits.

Els dies previs al FSM assistírem al Fòrum Mundial de l'Educació (vegeu pàgina 28) i més tard a un taller del Centre de Drets Humans i Educació Popular-CDHEP organització que promou l’exercici de la ciutadania a través de l’exigència dels drets econòmics, socials i culturals mitjançant accions d’incidència política, programes de formació jurídica popular i escoles de lideratge amb adolescents, entre d’altres.

Les activitats relacionades amb la crisi alimentària i energètica global, i amb la defensa de models alternatius de producció i desenvolupament van ser nombroses. Allà vam anar a sentir especialment les organitzacions indígenes i de dones que  donaven el seu testimoni i feien les seves propostes. La sobirania alimentària tornà a aparèixer com l’alternativa necessària. Les organitzacions de dones llatinoamericanes o d’altres com la Marxa Mundial de Dones van visibilitzar l'important rol que tenen les dones en la producció, transformació i conservació d'aliments, i com el seu paper és clau en la gestió de la sobirania alimentària ja que proveeixen entre el 60 i el 80% de la producció alimentària dels països més pobres, i al voltant del 50% de la producció mundial.  

D’altra banda, vam constatar que la defensa indígena dels recursos naturals i la seva lluita contra les transnacionals extractores i hidroelèctriques a tot Llatinoamèrica té com a resposta generalitzada, per part de governs de signe ben diferent, la criminalització de la seva protesta. Organitzacions del Perú, l’Equador, Colòmbia, Mèxic o Guatemala relataven experiències paral·leles en què havien estat reprimits o no consultats. ONG catalanes com Justícia i Pau o Setem van explicar les seves campanyes i accions contra aquelles transnacionals espanyoles que condicionen l’actuació dels governs llatinoamericans i afecten els interessos legítims de les comunitats camperoles i indígenes.


Actes centrals i nou calendari

La presència d’Evo Morales, Rafael Correa, Hugo Chávez, Fernando Lugo i Lula da Silva va centrar inevitablement l’interès durant una de les jornades, i també nosaltres vam assistir a l’acte del MST on participaven. Stedile, líder del MST, no va ser precisament complaent amb ells: “Esperem més de vostès, volem els canvis estructurals que necessiten els pobles, no medecines per al capital”. Evo Morales va recordar-nos a les 12.000 persones que l’escoltàvem: “Sóc fruit del combat contra el neoliberalisme”. Aquests presidents defensen que estan aplicant polítiques identificades amb el FSM com l’Alternativa Bolivariana per Amèrica Llatina i el Carib, el Banc del Sud, el gasoducte continental o polítiques socials com les campanyes contra l’analfabetisme, etc., i que el camí per vèncer el neoliberalisme és aprofundir en la integració regional.
 
Com ja ha succeït en altres ocasions, no tothom estava d’acord amb la presència d’aquests mandataris. Moltes ONG volen preservar el caràcter “apartidista” del FSM i el reivindiquen com a cuina d’idees, com a espai per al debat i l’articulació d’iniciatives. Però els moviments socials, els llatinoamericans particularment, critiquen l’excessiva fragmentació (massa temes, massa espais) i reclamen agendes de lluita política més concretes.

Precisament per aquesta diversitat de sensibilitats ha estat sempre impensable  comptar amb un únic document final del FSM que representés a tothom. Com a novetat i com a manera de conciliar les dues visions, el matí del dia de la cloenda del FSM 2009, cada assemblea temàtica va preparar un comunicat amb les seves reivindicacions i dates de mobilitzacions, que va ser llegit a la tarda: medi ambient, anul·lació del deute, crisi internacional, pobles originaris, canvi climàtic, crisi financera, ciència i tecnologia, educació, nenes i nens i adolescents, drets humans, drets de les dones, aigua (vegeu pàgina 29) etc.

Malgrat la concreció que suposen aquestes agendes temàtiques, moltes organitzacions han entès però han perdut l’oportunitat de mostrar el FSM i les seves propostes com una alternativa real davant la crisi, i que la manca  d’enfocament i d’estratègies articulades en aquest moment, o el fet de convocar el proper FSM d’aquí dos anys a l’Àfrica, el desdibuixa com a referent. La resposta que es va donar a aquestes organitzacions, i que va sorgir de l’assemblea temàtica que buscava impulsar el Fòrum Social com a procés permanent, va ser potenciar l’ancoratge local d’aquest a través de fòrums socials locals.

Des de la Federació vam prendre nota d’aquesta aposta pel fòrum-procés i pel fòrum “localitzat”. El repte però és, des de fa anys, la feina ‘interfòrums’. Dintre  de la pròpia Federació i també en xarxes més àmplies, les organitzacions catalanes que segueixen el FSM des dels seus inicis haurien de trobar la millor manera de donar-li seguiment, tant per fer arribar a la societat catalana tot el potencial del FSM i les seves millors propostes com, en sentit contrari, per organitzar o proposar col·lectivament noves alternatives des de Catalunya.