És impossible en poques línies sintetitzar el que es va dir i discutir en les gairebé 2.000 conferències, seminaris, col·loquis, etc. que van vertebrar la trobada de les aproximadament 150.000 persones que van acudir al Fòrum Social Mundial (FSM). Tan sols em fixaré ara en una de les activitats que s’hi van fer, valorada per diversos observadors qualificats com una de les més innovadores, suggestives i ben organitzades. Em refereixo a les activitats que ompliren les carpes que formaven l’“Espai pels drets col·lectius dels pobles”. És a dir, el conjunt de taules rodones i punts d’informació i intercanvi que va promoure el CIEMEN, en col·laboració amb diversos membres de la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa (CONSEU), de la qual el mateix CIEMEN en forma part,  i que obtingueren el suport de l’ACCD i de la Xunta de Galícia.

La valoració que feien els esmentats observadors es referia, sobretot, al fet que fins aquest moment mai, en la història del FSM, s’havia aconseguit situar en l’Agenda del mateix FSM la qüestió dels drets col·lectius dels pobles.  Sempre els responsables de les successives edicions del FSM havien considerat que el “nostre” tema era poc interessant i, fins i tot, marginal, estret de mires o confusionari. Ara, per fi, aquest tema es convertia en una de les claus per omplir buits innecessaris i concretar millor els objectius del mateix FSM. Quedava ben clar que per garantir el futur transformador del FSM –un altre món possible–, calia desenvolupar el principi que els drets col·lectius dels pobles no són únicament reals sinó també determinants per comprendre i assumir, en la seva plenitud i en les seves implicacions, els drets humans individuals, base i eix centrals del que el FSM vol ser.   

Haver arribat a aquesta meta, significava recollir el fruit d’una tasca pedagògica que, des del llançament del FSM, el 2001, algunes entitats, entre les quals ha despuntat el CIEMEN, hem anat conreant. Una tasca  perseverant, emparada per la confiança en la solidesa de les raons que justifiquen la defensa dels drets col·lectius dels pobles en tant que indissociables dels drets humans individuals.

Val a dir que la introducció d’aquesta qüestió en els debats del FSM va ser un èxit en bona mesura gràcies a la participació de representants dels pobles indígenes o autòctons, facilitada per la circumstància que Belém do Pará es troba en el “seu” territori. Aquests representants se sentien satisfets de constatar que els drets col·lectius per als quals havien lluitat durant segles eren entesos, d’una manera molt explícita, pels membres de les nacions sense Estat d’arreu que havien anat al FSM. I, a la vegada, els mateixos indígenes o autòctons se sentien orgullosos de mostrar resultats significatius de la seva lluita. Entre ells, el text de la “Declaració sobre els drets dels pobles indígenes”, aprovada per l’ONU el 2007; una declaració que, malgrat les seves limitacions, afirma clarament l’existència dels drets col·lectius dels pobles, començant pel dret universal a l’autodeterminació, i dels subjectes d’aquests drets, els pobles considerats en ells mateixos. Drets i pobles que no es poden confondre amb les funcions dels estats i que, per tant, obliguen els estats, en tot cas, a facilitar la realització d’aquests drets col·lectius i el reconeixement dels seus subjectes, els pobles.  

Quines conseqüències n’esperem, d’aquesta iniciativa­ Entre moltes conseqüències desitjables, una ja és tangible: amb vistes a enfortir els lligams i la cooperació entre els pobles pioners en la defensa dels drets col·lectius –les nacions sense Estat i els pobles indígenes o autòctons– i contribuir amb més vigor i eficàcia en la construcció d’un altre món possible, des de la seva experiència i reflexió, els participants en l’“Espai pels drets col·lectius dels pobles” i les entitats que representaven, han decidit crear una xarxa. Una xarxa l’organització, el funcionament i els objectius immediats de la qual, s’aniran concretant els propers mesos.